Aleshores, l’interior del forn s’amplia de feixines, que feien la funció de bastida, a una altura d’un metre, aproximadament. Després es feia una volta amb les pedres. Aquesta era una operació complicada, que no la sabia pas fer tothom. La volta es començava a aixecar al cim de la banqueta, que era una mena de banc que hi havia al voltant del forn. Quan estava feta la volta, el forn s’acabava d’omplir de pedres fins a dalt de tot. Les pedres més grosses anaven a sota i les més petites a sobre.

Al sector de la porta s’hi feia la davantera, una paret que tapava la boca del forn. En aquesta davantera s’hi deixava un forat, que era per on s’anava tirant llenya. Quan s’hi començava a fer foc, operació que solia durar quatre o cinc dies, hi havia un parell d’homes que, sense parar mai, dia i nit, en torns de quatre hores, anaven alimentant el forn. Per a fer una cuita de calç, se solien gastar de mil a dues mil feixines de bruc, gatoses i arboç.

Per conèixer quan la pedra era cuita s’havia de vigilar el fum. Quan començava la fornada sortia un fum negre, però cap al final de l’operació el fum es tornava groguenc i quasi desapareixia. Un cop apagat el foc, el forn es tapava durant un parell de dies i, en acabat, s’anava per treure la calç i carregar-la als carros, que la duien a la seva destinació. Cada carro podia traginar d’una a dues tones de calç.

Per a no descomptar-se, al costat de la porta dels forns hi havia una petita fornícula quadrada, on es posava una pedreta per cada cove carregat.

A vegades, quan s’acabava una cuita, se solia fer un àpat a casa de l’empresari que explotava els forns.