Durant la guerra civil, concretament pel març de 1938, un quintar de calç valia set pessetes. En aquesta mateixa època, la llenya es pagava a dos rals el feix, és a dir, mitja pesseta i un jornal d’un home es cotitzava a 25 pessetes.

Després de la guerra, aquesta indústria es va tornar a revifar i els preus de la calç van augmentar considerablement. Un quintar de calç valia, en els anys quaranta, de trenta a quaranta pessetes. Els jornals també van anar apujant a poc a poc.

Amb tot, no deuria pas ser una feina gaire ben pagada, aquesta, si hem de creure la dita popular que deia: «Qui fa la calç va descalç».

USOS DE LA CALÇ
La calç, barrejada amb sorra, després d’amarar-la en una bassa, servia per a la construcció. També s’utilitzava per a desinfectar l’aigua. Antigament, a l’estiu, la gent tirava un terròs de calç a dins del pou i, d’aquesta manera es morien tots els papaus.

Amb la calç morta o pagada, que s’obtenia després de barrejar la calç viva amb aigua, també s’emblanquinaven els arbres fruiters, per tal de protegir-los dels insectes que se’n podien apoderar.

Un altre ús que es feia de la calç era el d’utilitzar-la per a blanquejar paper. També servia per a emblanquinar les parets i, d’aquesta manera desinfectar-les. Per això es deia que fang i calç tapen molts mals.

La calç de Fonteta s’exportava a tota la comarca i, fins i tot, més lluny. Moltes de les cases de la Costa Brava es van edificar amb la calç de les Gavarres. La distribució de la calç es feia amb carros, o amb el Tren Petit.

La moderna indústria per un cantó, que ha aconseguit fabricar calç hidràulica amb molta facilitat, i els canvis de costums per un altre, que han fet variar el tipus de material per a la construcció, van fer desaparèixer, durant la dècada dels 60, aquesta indústria tan tradicional.